COM DUES GOTES D'AIGUA

Quan neix, la gota encara no sap que d'aquí a dos segons s'esclafarà contra la pica de la cuina. Il·lusionada, llisca per l'últim revolt de la canonada i treu el cap per la desembocadura de l'aixeta. La llum dels fluorescents l'enlluerna. Se sent com la passatgera de tren que, després d'haver concentrat la mirada en un llarg túnel, surt finalment a cel obert. Encuriosida, s'atura al bec de l'aixeta. La inèrcia fa que trontolli i que, després d'un lleu balanceig, caigui al buit. Durant els primers mil·límetres d'aquesta trajectòria -iniciada amb més esperança que no pas convenciment- , l'envaeix el vertigen.

La distància entre l'aixeta i la pica és d'un pam i mig, un trajecte tan curt com l'estona que la gota trigarà a recórrer-lo. No perd el temps: filtra la llum dels fluorescents i reflecteix l'esfera del rellotge, que assisteix a un nou encreuament, històric, de les busques. Comparat amb quan encara formava part d'un corrent, el present li sembla fascinant. A primer cop d'ull pot ser no se li nota, però si augmentéssim la imatge de la gota, si l'aturéssim i la reproduíssim en tres dimensions i li donéssim moviment (un moviment virtual, s'entén, estructurat sobre una hipòtesi seqüencial a escala ampliada i per ordinador), hi detectaríem el batec gairebé imperceptible d'una emoció basada, d'una banda, en la inconsciència del perill que suposa la caiguda i, de l'altra, en la manca d'informació sobre el propi entorn. La cadència, per exemple: una gota cada tant, sempre el mateix tant, com en una cursa ciclista contra rellotge. O descobrir que el fet que una aixeta no tanqui bé o que, a causa de l'erosió de la junta, degotegi pot canviar-li la vida i provocar que, un cop convertida en gota, aquell trajecte, banal en aparença, es transformi en privilegi. Com una frontera, la part alta de la pica marca l'últim tram.

L'horitzó és a tocar. A mesura que cau, la gota augmenta de pes, de volum i de tensió interna. Li costa mantenir una forma esfèrica. La inèrcia li tibia la pell. Tant, que li agradaria ser de mercuri. El paisatge s'enfosqueix. Des d'un punt de vista humà, tot passa molt de pressa. Per a la gota, en canvi, aquesta estona conté part de la vellesa i tota la maduresa. El temps necessari per oblidar el que ha viscut més recentment i recordar només els primers temps de vida; per reconèixer-se en la gota que, amb més atreviment que no pas ella, comença a treure el cap per la mateixa aixeta. S'assemblen com dues gotes d'aigua, comprova. I li fa la impressió que haver vist aquella filla (o germana), justifica haver viscut un viatge que s'acaba com estava previst: xof.

La gota esclata i s'escampa en mil bocins que, indiferents al tacte d'acer inoxidable de la pica, tornen a reunir-se, no pas en forma de gota sinó d'esquitx, no-res, un fil escarransit que, després de salvar l'escull de restes d'oli de gira-sol, s'escola -blop- aspirat pel forat.

Si menges una llimona sense fer ganyotes, Sergi Pàmies.